La setmana passada vaig acabar de llegir el llibre del J.M. Coetzee "Esperant el bàrbars". Aquest és el quart llibre que acabo de Coetzee, després de "Vida i época de Michael K.", "Desgràcia" i un conté d'Elisabeth Costello, un dels seus personatges recurrents. Cotzee no és dur, és un escriptor brutal, d'una brutalitat profundament animal i humana. Una persona que no es permet cap mena de metàfora: directe, com un cop de puny. La seva és una història que per un occidental és difícil de comprendre. Al principi no te pots sentir identificat amb els seus personatges protagonistes, massa diferents dels ideals heroics dels personatges europeus i americans, no són herois a l'estil intel.lectual francès, podem dir que són supervivents que lluiten per sobreviure, ja no viure, però sense les pretensions metafísiques d'un universitari.
Sense cap mena de dubte Desgràcia és el llibre que més me va impressionar, ens trasllada a una Sudàfrica de frontera, on els esclaus són amos i els antics senyors blancs esdevindran dominats, sense remei. La moral del llibre és insofrible, i més de dues vegades durant la lectura vaig deixar arraconat el llibre amb ràbia. Quan la vaig acabar, després de remoure'm l'estòmac i la meva humanitat, en una escena final de 5 pàgines brutal, no per l'escena en si, sinó per com arriba el llibre a aquell final, vaig respirar alleugerit....al cap de dos dies.
