Intel.lectuquè espanyols

Rara avis el món dels intel.lectuals, gent que lliurement es posen aquest títol nobiliari i es dediquen a anar per les television, radios i escriure en diaris a parlar sobre tot i SOBRETOT. Alguns fins i tot tenen el valor de publicar llibres sobre les seves opinions. Dins aquests hi ha una sèrie que són els ex reporters de guerra: Javier Nart i Pérez Reverte. El problema d'aquests tios és que els hi han dit dues vegades que escriuen o parlen bé i au, a anar pel món com si els seus pets no féssin pudor. Per molt que diguin que són liberals, i això no ho dubto, els humans som el que ens han ensenyat de petits i encara que hem abandonat el franquisme se'ls hi nota l'escola nacionalsindicalista que només pontificava, i això no és un defecte, els meus familiars que van ser educats en el Movimineto també se'ls nota, fins i tot jo sóc una mica EGB i etapa socialista (per desgràcia). És molt típic dels exreporters de guerra anar de tios durs que ho han vist tot (i no nego que ho han vist tot), com si ells fossin les úniques persones al món que saben què és el dolor i no nosaltres estúpids occidentals de crema nivea i acondicionadors . Que consti que que mai he llegit res de reverte, només alguns articles i el trobo un prepotent que la seva paraula és llei. Sense negar la capacitat oral de Nart, és una persona de veritats categòriques ad eternum, que al finalitzar els seus sermons accentua el punt i final per no donar lloc a la rèplica. Exreporters intel.lectuals amb aquell mig somriure cínic com si ell sabés algo de la vida que la resta de mortals no saben (la fi del món, qui serà el campió d'Europa, el color de les calces de ma mare). Condescendència intel.lectual i moral. El senyor reverte va estar a la guerra de Bòsnia, així sabrà com els diaris serbis van començar a intoxicar sobre els musulmans (que si menjaven nens....). Qui seria l'intoxicador, qui serien els serbis, qui serien els tigres d'arkan?

Yatta o la superioritat cultural dels orientals

Hola companys i companyes en aquestes hores tristes per Catalunya he trobat una cosa realment brillant. Una cançó que a Japó és un HIT, el vestuari és fantàstic i la coreografia rollo broadway. No us perdeu la velleta del principi, només es veu un segon però amb quina emoció ho viu!!!

http://www.youtube.com/watch?v=OahcdG_QOjY


Arigató

Gerard.

També serviria com a disfressa de Carnaval

Tròpic de Capricorni

Si Déu no és amor, no val la pena que existeixi


Com que tinc una debilitat metafísica cap a l'obra d'Henry Miller i com que sé que per això sóc un incomprés, ja sé que el que avui es porta és la literatura sense substància que parla amb l'intel.lecte (Subjecte + verb+ Predicat, o millor encara, fem una bonica metàfora ben buida: coll de mermelada gelatinosa amb tarongines de la lluna), doncs jo dic no; a mi m'agrada la literatura escrita no amb el cor, sinó amb el cos, amb l'ànima i amb la vida, posant els collons damunt la taula, notant com la sang et corre i te surt de la pell. Potser per això ningú recorda Henry miller, perquè es massa directe, massa contundent, massa humà. Si voleu un heroi, un esteta no cal que en llegiu res, però si busqueu el vostre germà, el germà de Dostoiesvki, de Kerouac, bevinguts. A qui li interessen les històries d'amor vulgars. Miller és un cant a l'Home i la Dona, a la Vida en estat pur, a pèl: sense preservatiu.


"Un hombre escribe para expulsar el veneno que ha acumulado debido a su estilo de vida falso. Está intentando recapturar su inocencia, pero todo lo que logra hacer (escribiendo) es inocular el mundo con un virus de su desilusión. Ningún hombre pondría una sola palabra en un papel si tuviera el coraje de vivir aquello en lo que creía."

En un tiempo pensé que ser humano era el objetivo más alto que podía tener un hombre, pero ahora veo que estaba destinado a destruirme. Hoy me siento orgulloso al decir que soy "inhumano" que no pertenezco a los hombres ni a los gobiernos, que no tengo nada que ver con credos ni principios. No tengo nada que ver con la maquinaria crujiente de la humanidad: ¡Pertenezco a la tierra!. Digo esto con la cabeza reclinada en la almohada y siento los cuernos que me brotan en las sienes. Veo a mi alrededor a todos esos antepasados míos bailando en torno a la cama, consolándome, incitándome, flagelándome con sus lenguas viperinas, sonriéndome y mirándome de reojo con sus siniestras calaveras. ¡SOY INHUMANO!. Lo digo con una sonrisa demente, alucinada y voy a seguir diciéndolo aunque lluevan cocodrilos.

“La mujer raras veces ríe, pero cuando lo hace es como un volcán. Cuando la mujer ríe, lo mejor que puede hacer el hombre es largarse al sótano refugio contra ciclones. Nada quedará en pie ante la carcajada vaginal, ni siquiera el hormigón armado. Cuando se le despierta la capacidad de reír, la mujer puede superar en risa a la hiena o al chacal o al gato montés.

Granadint i tarragonejant...

Aquí us deixo un poema que m'agrada molt pel que diu, gràcies Judit: el vaig descobrir en el Cd del Recital de Paco Ibañez. Qui m'ho hauria de dir que enyoraria estudiar a Lletren i el Mitos, però potser no trobo a faltar els edificis sinó la gent que hi ha dins, i no me refereixo als pesats amics de l'Afro que no callen mai!



LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Gabriel Celaya

charles bukowski

Aquest poema me serveix de consol quan estic a Granada i no puc veure el mar.

Conocí a un genio

" Hoy

conocí a un genio en el tren

como de seis años de edad;

se sentó a mi lado y,

mientras el tren

corría por la costa,

llegamos al océano.

el niño me miró y me dijo:

el mar no es nada bonito.

fue la primera vez

que me di cuenta

de ello. "