Una bonica cançó d'amor i desamor, senyor Sabina

La lluita de l'home per continuar sent humà

El filòsof i pensador francès, d'origen búlgar, Tzvetan Todorov, reflexiona en alguns dels seus llibres sobre la tentació del bé i com això desemboca generalment en totalitarismes. Durant el segle XX hem patit dos totalitarismes al món, el nazi feixista, que també vam patir a Catalunya; i el comunisme. En principi dues ideologies completament enfrontades i oposades. Però on el component de maldat va superar tot l'imaginable.





Primo Levi, jueu italià, va patir en els lagers alemanys les conseqüències de ser considerat com a inferior, i per tant eliminable per nociu, en el nou món que ens preparaven els nacionalsocialistes, "l'Übermensch". Un món de raça pura i ordre social. El relat que ens presenta a Si això és un home és esfereidor.



Aleksander Solcenitsyn, va patir els gulags soviètics. Era un individu molest; molest per un motiu insignificant, però objectiuvament enorme pels comisaris polítics socialistes, i necessitava ser "reeducat", per tenir lloc en aquest nou món, necessitava convertir-se en un home nou, l'Home socialista (новый советский человеk). Tota la seva lluita queda reflexada en dues obres fonamentals: pels qui no tinguin temps per a llegir, Un dia en la vida d'Ivan Denísovic; per als qui tenen més temps i interés, l'obra monumental sobre els lagers, Arxipèlag Gulag.









No és el lloc per entrar a discutir sobre l'origen. magnitud i finalitat dels camps de concentració totalitaris, el mateix PRimo Levi i Solcenitsyn no es posaven d'acord: reeducació /oi extermini. Els dos llibres però reflexen una realitat igual, fos a Auschwitz o fos a Kolyma. La lluita de l'home davant la dictadura, la barbàrie i la deshumanització per continuar sent home, encara que sigui en petits detalls, però encara la lluita per una cosa més important sobreviure tot un dia, per a tenir l'opció de l'endemà poder tornar a intentar, amb l'esperança d'un dia poder torna a ser un ésser humà.

Històries de Sant Petersburg

Històries de Sant Petersburg és segurament una de les millors recopilacions de contes del segle XIX. Són 4 contes escrits per Nikolai Gógol i ambientats a l'antiga capital dels Zars russos. Són quatre obres mestres de poques pàgines que ens expliquen la vida al segle XIX i les costums d'una noblesa i burocràcia corrupta i dropa. Sempre diuen que un escriptor abans d'escriure una novela necessita escriure contes.

Doncs bé, s'ha de ser molt escriptor per crear uns contes que són considerats obres mestres. En el conte l'escriptor té menys espai per recrear-se. Per a mi, és més difícil escriure un bon conte que una bona novela. Doncs en aquests contes Gógol no només escriu quatre bons contes: possiblement escriu uns dels millors relats de la literatura universal, des d'aquí us recomano la seva lectura, per aprendre a escriure contes, o disfrutar simplement.

Coetzee

La setmana passada vaig acabar de llegir el llibre del J.M. Coetzee "Esperant el bàrbars". Aquest és el quart llibre que acabo de Coetzee, després de "Vida i época de Michael K.", "Desgràcia" i un conté d'Elisabeth Costello, un dels seus personatges recurrents. Cotzee no és dur, és un escriptor brutal, d'una brutalitat profundament animal i humana. Una persona que no es permet cap mena de metàfora: directe, com un cop de puny. La seva és una història que per un occidental és difícil de comprendre. Al principi no te pots sentir identificat amb els seus personatges protagonistes, massa diferents dels ideals heroics dels personatges europeus i americans, no són herois a l'estil intel.lectual francès, podem dir que són supervivents que lluiten per sobreviure, ja no viure, però sense les pretensions metafísiques d'un universitari.

Sense cap mena de dubte Desgràcia és el llibre que més me va impressionar, ens trasllada a una Sudàfrica de frontera, on els esclaus són amos i els antics senyors blancs esdevindran dominats, sense remei. La moral del llibre és insofrible, i més de dues vegades durant la lectura vaig deixar arraconat el llibre amb ràbia. Quan la vaig acabar, després de remoure'm l'estòmac i la meva humanitat, en una escena final de 5 pàgines brutal, no per l'escena en si, sinó per com arriba el llibre a aquell final, vaig respirar alleugerit....al cap de dos dies.

Aclariment

Ei!

No és que hagi tingut el bloc inactiu un any, és que he borrat moltes entrades que no venien al cas....

Il Commodoro

Mestre i Margarita

Ahir vaig acabar de llegir el llibre de Mijaíl Bulgàkov, Mestre i Margarita. El llibre ens porta a la primera época soviètica i l'arribada del Diable amb el seu estrany grup i com complica la vida a tothom amb qui es topa. El primer que he de dir és que el llibre és profundament soviètic. Des del punt de vista d'un occidental que no ha viscut l'era primerenca de la dictadura soviètica resulta incomprensible. No podem entendre la burocràcia de la URSS i el seu món cultural institucional. És un llibre ple de metàfores i mols personatges són simbòlics: el personatge de Margarita està inspirat en el Faust de Goethe i així fins un llarg etcètera. No us explicaré res més perquè una amiga russa me va dir que a Rússia s'ha publicat un llibre que explica l'obra de l'Bulgàkov i és més gruixut que la pròpia novel.la...pues això. si coneixeu una mica d'història russa (no és el cas) disfrutareu molt; si no coneixeu res de l'época dels soviets trobareu un llibre entretingut però una mica hermètic.

Intel.lectuquè espanyols

Rara avis el món dels intel.lectuals, gent que lliurement es posen aquest títol nobiliari i es dediquen a anar per les television, radios i escriure en diaris a parlar sobre tot i SOBRETOT. Alguns fins i tot tenen el valor de publicar llibres sobre les seves opinions. Dins aquests hi ha una sèrie que són els ex reporters de guerra: Javier Nart i Pérez Reverte. El problema d'aquests tios és que els hi han dit dues vegades que escriuen o parlen bé i au, a anar pel món com si els seus pets no féssin pudor. Per molt que diguin que són liberals, i això no ho dubto, els humans som el que ens han ensenyat de petits i encara que hem abandonat el franquisme se'ls hi nota l'escola nacionalsindicalista que només pontificava, i això no és un defecte, els meus familiars que van ser educats en el Movimineto també se'ls nota, fins i tot jo sóc una mica EGB i etapa socialista (per desgràcia). És molt típic dels exreporters de guerra anar de tios durs que ho han vist tot (i no nego que ho han vist tot), com si ells fossin les úniques persones al món que saben què és el dolor i no nosaltres estúpids occidentals de crema nivea i acondicionadors . Que consti que que mai he llegit res de reverte, només alguns articles i el trobo un prepotent que la seva paraula és llei. Sense negar la capacitat oral de Nart, és una persona de veritats categòriques ad eternum, que al finalitzar els seus sermons accentua el punt i final per no donar lloc a la rèplica. Exreporters intel.lectuals amb aquell mig somriure cínic com si ell sabés algo de la vida que la resta de mortals no saben (la fi del món, qui serà el campió d'Europa, el color de les calces de ma mare). Condescendència intel.lectual i moral. El senyor reverte va estar a la guerra de Bòsnia, així sabrà com els diaris serbis van començar a intoxicar sobre els musulmans (que si menjaven nens....). Qui seria l'intoxicador, qui serien els serbis, qui serien els tigres d'arkan?

Yatta o la superioritat cultural dels orientals

Hola companys i companyes en aquestes hores tristes per Catalunya he trobat una cosa realment brillant. Una cançó que a Japó és un HIT, el vestuari és fantàstic i la coreografia rollo broadway. No us perdeu la velleta del principi, només es veu un segon però amb quina emoció ho viu!!!

http://www.youtube.com/watch?v=OahcdG_QOjY


Arigató

Gerard.

També serviria com a disfressa de Carnaval

Tròpic de Capricorni

Si Déu no és amor, no val la pena que existeixi


Com que tinc una debilitat metafísica cap a l'obra d'Henry Miller i com que sé que per això sóc un incomprés, ja sé que el que avui es porta és la literatura sense substància que parla amb l'intel.lecte (Subjecte + verb+ Predicat, o millor encara, fem una bonica metàfora ben buida: coll de mermelada gelatinosa amb tarongines de la lluna), doncs jo dic no; a mi m'agrada la literatura escrita no amb el cor, sinó amb el cos, amb l'ànima i amb la vida, posant els collons damunt la taula, notant com la sang et corre i te surt de la pell. Potser per això ningú recorda Henry miller, perquè es massa directe, massa contundent, massa humà. Si voleu un heroi, un esteta no cal que en llegiu res, però si busqueu el vostre germà, el germà de Dostoiesvki, de Kerouac, bevinguts. A qui li interessen les històries d'amor vulgars. Miller és un cant a l'Home i la Dona, a la Vida en estat pur, a pèl: sense preservatiu.


"Un hombre escribe para expulsar el veneno que ha acumulado debido a su estilo de vida falso. Está intentando recapturar su inocencia, pero todo lo que logra hacer (escribiendo) es inocular el mundo con un virus de su desilusión. Ningún hombre pondría una sola palabra en un papel si tuviera el coraje de vivir aquello en lo que creía."

En un tiempo pensé que ser humano era el objetivo más alto que podía tener un hombre, pero ahora veo que estaba destinado a destruirme. Hoy me siento orgulloso al decir que soy "inhumano" que no pertenezco a los hombres ni a los gobiernos, que no tengo nada que ver con credos ni principios. No tengo nada que ver con la maquinaria crujiente de la humanidad: ¡Pertenezco a la tierra!. Digo esto con la cabeza reclinada en la almohada y siento los cuernos que me brotan en las sienes. Veo a mi alrededor a todos esos antepasados míos bailando en torno a la cama, consolándome, incitándome, flagelándome con sus lenguas viperinas, sonriéndome y mirándome de reojo con sus siniestras calaveras. ¡SOY INHUMANO!. Lo digo con una sonrisa demente, alucinada y voy a seguir diciéndolo aunque lluevan cocodrilos.

“La mujer raras veces ríe, pero cuando lo hace es como un volcán. Cuando la mujer ríe, lo mejor que puede hacer el hombre es largarse al sótano refugio contra ciclones. Nada quedará en pie ante la carcajada vaginal, ni siquiera el hormigón armado. Cuando se le despierta la capacidad de reír, la mujer puede superar en risa a la hiena o al chacal o al gato montés.

Granadint i tarragonejant...

Aquí us deixo un poema que m'agrada molt pel que diu, gràcies Judit: el vaig descobrir en el Cd del Recital de Paco Ibañez. Qui m'ho hauria de dir que enyoraria estudiar a Lletren i el Mitos, però potser no trobo a faltar els edificis sinó la gent que hi ha dins, i no me refereixo als pesats amics de l'Afro que no callen mai!



LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Gabriel Celaya

charles bukowski

Aquest poema me serveix de consol quan estic a Granada i no puc veure el mar.

Conocí a un genio

" Hoy

conocí a un genio en el tren

como de seis años de edad;

se sentó a mi lado y,

mientras el tren

corría por la costa,

llegamos al océano.

el niño me miró y me dijo:

el mar no es nada bonito.

fue la primera vez

que me di cuenta

de ello. "

Què és un tròpic

"Cadascun dels dos cercles menors paral·lels a l'equador i que toquen l'eclíptica un en el seu punt més alt (tròpic de Càncer) i l'altre en el més baix (tròpic de Capricorni)"
Doncs bàsicamenet això, un espai buit de sentit, profundament humà. Una línia imaginària entre el no-res i i la resta. Una delimitació ficticia, irreal, però a la vegada necessària. És aire, un lloc que quan hi arribes res t'ho anuncia. És el BUIT.

" Pero entonces bailaban por las calles como peonzas enloquecidas, y yo vacilaba tras ellos como he estado haciendo toda mi vida, mientras sigo a la gente que me interesa, porque la única gente que me interesa es la que está loca, la gente que está loca por vivir, loca por hablar, loca por salvarse, con ganas de todo al mismo tiempo, la gente que nunca bosteza ni habla de lugares comunes, sino que arde, arde como fabulosos cohetes amarillos explotando igual que arañas entre las estrellas. "

On the Road, Jack Kerouac

Tròpic de Càncer I

No tengo dinero, ni recursos, ni esperanzas. Soy el hombre más feliz del mundo. Hace un año, hace seis meses, pensaba que era un artista. Ya no lo pienso, lo soy. Todo lo que era literatura se ha desprendido de mí. Ya no hay más libros que escribir, gracias a Dios. Entonces, ¿qué es esto? Esto no es un libro. Es un libelo, una calumnia. El mundo es un cáncer que se devora a sí mismo.